‘Quin país volem construir?’, carta d’Adrià Carrasco a Raül Romeva

Publicat per #FreeSerret el

Carta d’Adrià Carrasco a Raül Romeva · ‘Cartes per la llibertat’ és un espai de VilaWeb per a expressar la solidaritat amb els presos polítics i exiliats i, alhora, per a fer saber qui són

Hola, Raül,

M’ha costat escriure aquesta carta perquè, sincerament, no sabia què dir-te. Més enllà del que diuen els mitjans, no sé res de tu i segurament tu no saps res de mi. Així doncs, i amb la certesa que el fet que aquesta carta es publiqui és secundari, em presento.

Em dic Adrià Carrasco i tinc vint-i-sis anys. He viscut tota la vida a Esplugues de Llobregat, on tinc la meva gent i la meva família. Sincerament, he tingut una vida força còmoda i no m’ha faltat mai de res.

Fins el 10 d’abril d’aquest any treballava a l’FNAC de tècnic de so. És el que vaig estudiar i em diverteix prou per a fer aquesta feina. Vivia a casa dels meus pares i feia mesos que buscava pis per independitzar-me.

De petit havia anat al cau i de gran havia fet de cap, amb els menuts. L’esperit crític va aflorar en aquells anys de campaments, muntanyes, rutes i debats.

D’adolescent, al poble, participava en manifestacions contra el pla Caufec – Porta BCN. L’oposició veïnal a aquest pla urbanístic monstruós ve de lluny, i la militància en contra ha anat passant de generació en generació, quasi per tradició. L’especulació voraç que es viu al poble i la complicitat de l’ajuntament eren, llavors, dues de les meves principals preocupacions i hi esmerçava moltes hores… fins que va arribar el Primer d’Octubre. O potser uns dies abans, quan, per necessitat, dignitat i principis, ens vam organitzar barri a barri per garantir la votació.

De la resta d’aquella jornada, estic segur que en saps els detalls tan bé o més que jo.

L’1-O va ser un dia important per a molta gent, però a alguns ens va canviar la vida.

L’1-O, més o menys directament, em va portar, sense esperar-m’ho, a saltar pel balcó per escapar de 15 policies armats fins a les dents que trucaven a la meva porta, i a deixar enrere tota una vida.

Hi ha dies que intento posar-me en el vostre lloc i realment no aconsegueixo imaginar-me com ha de ser la vida dins la presó. Sé que us encoratja la certesa que el vostre sacrifici no és en va, però em pregunto si la recompensa, quan sortiu, serà suficient. La recompensa immediata ja l’anem aconseguint: posar de manifest, evidenciar i denunciar quina classe de país és Espanya. Però n’hi ha prou?

A parer meu, el vostre sacrifici, el meu i el de tants altres represaliats invisibles només serà total quan, en aquest nou país que volem construir, no hi hagi lloc per a la repressió, els desnonaments, les desigualtats (totes: de classe, de gènere i d’ètnia), els privilegis de les elits econòmiques, l’obediència contínua i interessada als mercats, a la borsa, i al capital, la justícia –ara etiquetada de feixista– que persegueix sistemàticament la dissidència, la discriminació als col·lectius més vulnerables, la violència i la impunitat policíaca (com la que vam viure l’1-O i que ens omple el pit d’odi cada cop que la veiem reproduïda en una pantalla) i sense la BRIMO, sense unes taxes abusives per a molts estudiants del nostre país… Un país on pogués parar d’escriure aquesta llista per manca d’arguments i no per por de fer-me pesat…

Això et vull transmetre: que si el país nou que volem crear ha de ser igual o pitjor que el que tenim ara, el sacrifici, almenys el meu, sí que haurà estat en va. Però tu i jo sabem que no ho serà, oi?

Desitjo de tot cor que la foscor de la presó no obscureixi també els teus pensaments.

Una abraçada fortíssima i sincera.

Ens veurem aviat,

Adrià Carrasco, Brussel·les


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *