‘La voluntat de la ciutadania s’acabarà imposant, tard o d’hora’, carta de Jordi Sànchez a Clara Ponsatí

Publicat per #FreeSerret el

Carta de Jordi Sànchez a Clara Ponsatí · ‘Cartes per la llibertat’ és un espai de VilaWeb per a expressar la solidaritat amb els presos polítics i exiliats i, alhora, per a fer saber qui són

Estimada Clara,

Quan vaig saber que havies acceptat de ser membre del govern Puigdemont, a començament de juliol del 2017 i menys de tres mesos abans del referèndum d’autodeterminació, vaig saber que si depenia de tu cap escola ni institut no seria obstacle per a garantir l’èxit del primer d’octubre. Tu i jo no feia pas tant que ens coneixíem. Crec que no va ser fins els primers mesos del 2016 que vàrem dir-nos les primeres paraules, arran de la nostra elecció com a membres del secretariat de l’ANC. Malgrat que les teves obligacions professionals a la universitat escocesa de Saint Andrews no et van deixar assistir tant com hauries volgut a les reunions del secretariat de l’Assemblea, quan venies no passaves desapercebuda. Les teves intervencions eren sempre directes, gens barroques i amb una gran exigència de coherència i racionalitat. Anaves de cara a barraca i sense gaires miraments.

Recordo converses sobre les virtuts que la convocatòria del referèndum d’autodeterminació podria tenir per a desencallar el procés. Converses tingudes en moments en què molta gent no compartia –i, de fet, criticava obertament– que la convocatòria d’un referèndum podia ser un dels actes més importants, políticament parlant, en la història contemporània del nostre país. En aquell moment costava de saber amb certesa quin era el camí polític pel qual havíem de continuar transitant i en què les gesticulacions sempre s’acabaven imposant, molt per damunt de l’anàlisi política. En aquelles converses dibuixàvem el referèndum com a revulsiu i no podíem –ni volíem– amagar una certa frustració arran de la situació política protagonitzada per la rivalitat dels partits, sovint més preocupats a accentuar les diferències que no pas a donar valor a les confluències, i on les divisions entre formacions polítiques ens afeblien.

Tot això t’ho dic perquè ara podríem tornar a identificar, entre els nostres, actituds i situacions similars. Malgrat que ens hem dit col·lectivament que després del primer d’octubre res no és ni serà igual al passat (l’exili i la presó també ens ho recorden cada dia), tu i jo sabem que molts dels problemes que ens afeblien abans continuen essent ben presents i ens continuen afeblint. Però també sabem que la força de la ciutadania, si s’ho proposa, pot capgirar la situació.

Serem allò que vulguem ser col·lectivament. I si els lideratges polítics no responen a aquesta voluntat ciutadana no dubtis que en vindran de nous. La qüestió està a saber quina és la determinació ciutadana i quines vies troba aquesta voluntat per a expressar-se i per a resoldre d’una vegada el conflicte polític que ens ocupa i a conseqüència del qual et manté a tu a l’exili i a mi a la presó. Els lideratges interpreten la voluntat existent i també l’orienten, la perfilen però no la determinen. De vegades la voluntat ciutadana s’expressa malgrat els lideratges i els supera o els arracona. Durant el procés hem vist més d’una vegada com els dirigents polítics i els partits han hagut d’adaptar-se a les demandes ciutadanes i no han pogut fer l’orni. Aquesta és la força i la virtut de la democràcia, no exempta de riscos, certament.

La democràcia, per imperfecta que sigui, permet de creure que la voluntat de la ciutadania s’acabarà imposant, tard o d’hora.  Aquesta és la nostra esperança i això ens serveix per a afirmar sense embuts que la nostra causa nacional va lligada a la causa de la democràcia. I que la guanyarem si és la voluntat de la majoria. I, com dos anys enrere, mantinc sense embuts que l’exigència del referèndum és l’opció democràticament indiscutible, però també la que més ens reforça en la construcció d’aquesta majoria social que acabarà tombant les resistències que avui expressa l’estat espanyol.

Clara, tu i jo sabem que exili i presó no són la nostra mordassa. I, molt menys, com els poders de l’estat pretenien, la nostra desfeta. Però és evident que ens han fet mal i que aquest dolor causa desconcert. Encara avui, un any després d’aquell octubre de 2017, el desconcert és visible. Sé que això neguiteja. A mi també, no t’ho puc pas amagar. Però hem de tenir la capacitat d’entendre que fins a cert punt aquesta desorientació és el cost mínim que en podíem esperar després de la violència i la repressió que l’estat espanyol aplica contra nosaltres.

Sóc optimista, de debò. Hem resistit els pitjors dotze mesos de la història de Catalunya d’aquests últims quaranta anys. És l’ofensiva més forta i coordinada dels poders de l’estat en tota la seva història d’ençà del començament del constitucionalisme liberal espanyol (1812) específicament contra el sobiranisme. I tot per unes urnes i una determinació democràtica expressada al carrer per la ciutadania i a les institucions per una majoria dels nostres representants elegits legalment i legítimament en unes eleccions.

No sé quan seràs lliure de tornar a Catalunya sense la certesa de ser empresonada, com tampoc no sé quan podré sortir d’aquesta presó en la qual t’escric. No sé quan ens tornarem a veure, però sé dues coses: que ens veurem i que també veurem el nostre país tornant a exercir el dret d’autodeterminació i guanyant definitivament el dret d’esdevenir un estat independent en forma de república.

Mentrestant, gaudeix del verd d’Escòcia. Llum als ulls i força al braç. Amb tota l’estima,

Jordi Sànchez, 9 de novembre del 2018, els Lledoners


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *